La vuelta al mundo de Carina y Josep - Nova Zelanda, la illa nord

El 17 de marc a les 9 del mati vam sortir de RapaNui cap a Auckland, a la illa nord de Nova Zelanda. Per capricis de l'alianca aeria OneWorld, el vol va fer escala a Santiago (just a l'altre banda), i pel caprici de la linia de canvi de data, vam arribar el 19 de marc al mati, perdent tot el dia 18.....

Ja a l'aeroport, es sorprenent la quantitat d'informacio turistica disponible: empreses de lloguer de cotxes, hostels, esports d'aventura; fins i tot diaris per motxilers.
Un cop ja instal.lats vam sortir a fer un vol. El sector maritim de la ciutat es sorprenentment semblant a la nostra Barcelona: xiringuitos al port, gent prenent una cerveceta amb bermudes i xancles, un grup de noies celebrant un comiat de soltera, tapes de musclos, musica d'en Bisbal, i, de fons, el port esportiu. Semblava que estiguessim al Monxo's !

Els kiwis, com els hi agrada autoanomenar-se als neocelandessos, tenen fama de ser aventurers i esbojarrats. Per demostrar-li al mon, han montat una mena de puenting a l'edifici mes alt de la ciutat, la torre de telecomunicacions. No contents amb aixo, alguns es dediquen a tirar-se en parapent des dels punts alts del voltant. Entre una cosa i l'altre sembla que s'ho passen d'allo mes be. Pero no ens enganyem, aqui tambe hi ha workacoholics: les oficines de PriceWaterhouse tenien les llums obertes passades les 11 de la nit...

Vam aprofitar la visita a la ciutat per intentar canviar el pla de vol, ja que com tothom ens havia parlat tant be de Moorea, a Tahiti, hi voliem anar. Finalment no va ser possible fer el canvi, pero vam trobar una oferta d'ultima hora per anar-hi.

Tornant a Nova Zelanda, el sistema de transport public per moure's pel pais es -com no- l'autobus. El que passa es que, en ser un pais del primerisim mon, on tothom te cotxe, no es el mitja utilitzat pels propis kiwis, si no que tots els autobusos, TOTS, son turistics. Aixo, i el fet que no son precisament economics (es mes barat volar que anar en bus), ens va fer sospesar la possibilitat de llogar un cotxe. El cotxe, a mes, ens donaria la possibilitat d'evitar els tipics (i tampoc economics) hostels. Aixi que, decidit, llogariem un cotxe i ens mouriem al nostre aire per la illa, dormint als MotorCamps o als HolidayParks, que son com els nostres campings, pero amb cuina, bons serveis i simpatics kiwis com a veins.

El concepte de cotxe de lloguer no es ben be com el nostre. Per a que us feu una idea, el preu comenca a partir dels 11 euros al dia, sense asseguranca ja que aqui no es obligatoria. Aixo si, per aquest preu no esperis endur-te un golf Tdi amb 6000km...
A nosaltres ens va tocar un Nissan Pulsar negre (crec que es com l'Almera) amb 10 anys i 180.000 km. Acostumats al nostre estimat 205, no ens va semblar gens malament. Guiats per un llibre d'ocells autoctons (nosaltres sempre tant "aixi"), ens vam dirigir cap a la costa est, a un poblet anomenat Miranda. EL poble en si no te res gaire especial, pero esta situat en un troc de costa on hi ha molts ocells riberencs. I clar, ja coneixeu a la Carina: prismatics a una ma, la guia a l'altre, que si aquest ocell es un tal, aquell es un pasqual, etcetera. Santa paciencia!

Des de Miranda vam posar rumb a Rotorua, una ciutat de l'interior coneguda per la seva activitat volcanica. El primer que et xoca quan hi arribes es la forta olor a ous podrits que l'envolta. Tambe el fet que enlloc de fonts als jardins hi tenen geisers, pous de fang bullint i basses d'aigua fumejant. Tot aixo al bell mig de la ciutat al costat de les cases i entre els cotxes. Inclus hi ha xemeneies per a que el fum s'escapi als marges de la carretera. Ens hi vam quedar uns dies pasejant entre tant fum i tanta aigua sulfurosa. Com a visita obligada vam anar a veure a Lady Knox, un geiser que cada dia a les 10 del mati escup un xorro d'aigua de 10 metres d'alcada.
D'aqui vam seguir viatge cap a la capital, Wellington. Mentre baixavem vam visitar un parell de bones zones on observar aus. Aquesta activitat ens permet, en molts casos, fugir de les principals rutes turistiques, cosa que a Nova Zelanda pot resultar forca dificil.
L'arribada a Wellington va ser caotica. Vam arribar cap a les 11 hores del mati i fins a les 16 hores no vam aconseguir allotjament, i el mes important, un lloc on poder deixar el cotxe!!.
Suposem que la ciutat esta pensada perque no utilitzis el teu vehicle. No pots deixar-lo mes de 2 hores al centre (previ pagament d'una autentica fortuna), i als barris periferics tot esta reservat pels residents. Afortunadament, despres de molt voltar, vam trobar un allotjament molt cutre pero que tenia parking, i ens hi vam quedar per 2 dies, en els quals no va parar de ploure.
Vist que Wellington no estava feta per a nosaltres vam marxar, direccio al P.N.Tongarino, amb la intencio de fer la caminata mes popular de la illa nord, el Tongarino Crossing. Son 16 kms., amb un desnivell de 750 mts., durant els quals passes per craters de volcans encara parcialment actius i llacs d'aigues color maragda. Com no es un cami circular, has de contractar un tour que et deixa a l'entrada del cami i et recull a la sortida 8 hores despres. A tu i a 500 guiris mes, que tambe fan el mateix cami a la mateixa hora. Cony!! allo era com les rambles. Vam haver de fer cua per pujar una muntanya!! El paissatge era precios, pero massa concurregut.
Esgotats i contents vam arribar al final del cami en el temps establert.

D'aqui vam seguir cap a la zona de les Waitomo Caves. La seva principal peculiaritat es que les coves estan repletes d'uns cucs lluminosos i quan hi passeges en l'obscuritat et dona la sensacio que estas contemplant el cel en una nit d'estiu.
L'oferta ludica del lloc, com a la resta de NZ, es al.lucinant: rafting, kayacs, escalada, rappel, barranquisme... Nosaltres vam decantar-nos per una combinacio de rappel i rafting en aigues negres (a saber, negres per la foscor).

Per acabar vam fer una excursio nocturna pel nostre compte a una cova de lliure acces, on vam poder contemplar a plaer als bitxos lluminosos. El fet es que aquests cucs utilitzen la llum per atreure a petits insectes cap a ells. Just davant seu fabriquen uns fils enganxifosos (similars a teranyines) a on els petits insectes acaben enganxats, i finalment devorats, pels simpatics cuquets.

Aixi acaba la nostra ruta per la illa nord amb cotxe. La conduccio per l'esquerra ha estat una prova dificil, pero l'hem superat amb exit, si deixem de banda la pila de "bordillazos" que es va emportar la roda davantera esquerra i els centenars de metres recorreguts pel carril que no tocava...