El Nord de Xile
Fecha Lunes, 21 marzo a las 22:48:08
Tema Chile


Les aventures i desventures de dos motxilers i un nen de ciutat als confins del mon, per Jordi Masallera.

Dia 19 de febrer, baixo de l’avió i després de sacrificar un paquet de jabuguito (així els altres van poder colar) em trobo amb aquest parell d’aventureros ben morenos i amb una cara saludable que fa goig veurel’s i que han dormit a l’aeroport per venir a buscar-me (que maco oi?).Em pugen en un autobus i marxem cap a Valparaíso.
La ciutat, coneguda com Valpo, és un entramat de cases multicolors disposades al llarg i ample de 42 cerros, als quals un hi pot pujar amb uns ascensors (una especie de funiculars) que fan una mica de por pel seu estat de conservació o amb microbusos conduïts per autèntics kamikazes del volant i on encara fa més por pujar-hi.



Allà hi vam passar les dues primeres nits, a una casa amb molt “buena onda” que estava a prop de “La Sebastiana”, la casa que Pablo Neruda tenia a la ciutat.
Com a dada interessant dir-vos que és la seu del Congrés Nacional de Xile i bressol de naixement de dues de les personalitats que més han influït en la història moderna d’aquest pais, Salvador Allende i Augusto Pinochet.
El Valle de Elqui és un indret conegut pel seu misticisme i per ser uns dels millors llocs del món on veure els estels a més de tenir un bon grapat de destileries de pisco (la beguda nacional). Hi vam anar buscant misticisme i tranquilitat i que hi trobem? Pisco Elqui, també coneguda com a “Pisco Rock n’Roll” havia estat presa per centenars de joves xilens que celebraven la fi de l’estiu amb festes i mam a dojo. Així doncs vam desmontar el xiringuitu i vam anar cap a Cochiguaz on per fi vam trobar el que buscavem al camping estil “zen” de L’Andrés.
Per anar a San Pedro d’Atacama vam haver de llogar un cotxet perque no hi quedaven places als busos. 3000 i pico de quilometres al nostre rotllo per una carretera que travessa el desert i on només et creues amb autobusos i camions carregats d’àcid sulfúric que van a les mines (400 km sense gasolineres ni pobles ni cactus ni res de res!!!). De pas vam visitar el P.N. Pan de Azúcar per veure llops marins i d’altres bestioles com una espécie de buitres molt bufons que ja no m’en recordo de com es deien (la Carina segur que ho sap) i uns mosquits enormes! San Pedro és un lloc molt turístic, és com Eivissa pero en petit i enmig del desert ( el costum de la penya és fer “raves” al desert quan tanquen els garitos). Caminar per les dunes del Valle de la Luna o el gran salar d’Atacama i veure aquells paissatges és realment impressionant, encara que també ho és (us ho juro) veure al Josep fent natació sincronitzada en calçotets a la piscina termal dels geisers del Tatio.




De tornada a La Serena vam acabar tots al cuartelillo!!! Hi vam anar perque se’ns va picar el vidre del cotxe amb una pedra (ho vam intentar disimular amb fang peró el noi de la casa de lloguer ens va enxampar, tot i que ens va quedar molt i molt bé). Així que vam anar a posar la denuncia pel seguro i ens van atendre dos “peculiars” carabiners que ho van definir com “una trisadura en forma de piquete en el borde inferior parte media de la luna delantera”. L’un ho apuntava en una llibreta i l’altre l’hi dictava mentre ens explicava batalletes. Allò semblava el camarote de los hermanos Marx . A l’acabar ens van donar un post-it com a resguard i adéu-siau. Ens dos paraules im-prezionante.
Santiago és una gran ciutat més aviat lletjeta. Ens vam allotjar a casa de la senyora Lucía (una dona extranya angoixada perque havia perdut el seu gat) i vam riure molt tots plegats (nosaltres tres i les cucaratxes que dormien a la meva habitació). Recordeu que “si una casa es limpia las cucarachas son limpias” i que si us envaeixen aquests animalons tot el que heu de fer és “matenlos con el sapato nomás”.
Allà vam poder parlar de política amb un llibreter militant del partit socialista, veure el canvi de guardia al Palacio de la Moneda i trobar-nos amb una manifestació comunista seguida ben de prop per tanquetes antiavalots.



Per un moment ens va semblar que res no havia canviat.
En resum tres setmanes molt divertides, aquest parell si que en saben de viure. Tot i que s’han tornat tan assilvestrats que em sembla que són pràcticament irrecuperables per a la societat.


Jordi Masallera.





Este artículo proviene de La vuelta al mundo de Carina y Josep
http://www.carinayjosep.com

La dirección de esta noticia es:
http://www.carinayjosep.com/modules.php?name=News&file=article&sid=39