La vuelta al mundo de Carina y Josep - En vaixell cap al sud del continent

Per a començar l'any, vam anar a Puerto Montt, a casa de la senyora Victòria i la seva familia, amb les que ja haviem estat just abans de marxar cap a Chiloé.
Són entranyables, i ens van rebre amb una bona abraçada. Aquella mateixa nit vam sopar a casa seva, acompanyats per una parella d'alemanys, Katrina i Andrea. Vam compartir històries mentre brindavem amb una copa de Borgonya, per gentilesa de la senyora de la casa.

Xerrant xerrant, ens vam assabentar d'alguns productes típics xilens, com el Pisco Sour (beguda alcohòlica feta de pisco, suc de llimona i clara d'ou), o el lemon pie (tarta de crema de llimona).
Abans de continuar amb el nostre viatge vam anar a visitar el P.N. Vicente Perez Rosales, amb el volcà (com no) Osorno i els salts del Petrohue com a principals atractius.
L'objectiu següent era visitar el sud de la patagònia xilena, o sigui que quan ens vam assabentar que no hi havia carreteres ens vam sorprendre força. Cóm pot ser que es quedi quasi tot el sud del pais incomunicat? La resposta es senzilla: 400 km. de gel, conegut com el "Campo de hielo patagònico sur" ho impedeixen. Com aquest gel arriba fins al mar, la manera més recta de baixar és navegant.
I així ho vam fer: el 3/1/05 ens vam embarcar al "Magallanes", a Puerto Montt, fins a Puerto Natales, recorrent els fiords i canals que es formen entre els illots de la costa xilena. Durant el primer dia, la navegació va ser força agradable i tranquil·la: el dia era assolejat i les onades ens respectaven. Per la nit vam conèixer un grupet d'espanyols: Jorge i Vicente, de Madrid, i Ana, de València, estudiants de la universitat xilena. També al Francisco, un francés de pares sevillans, fotògraf, amb un accent franco-andalús força divertit, que està recorrent la patagònia en bicicleta per etapes.

Sopar amb els amiguetes

Al dia següent el tema es va complicar. Vam abandonar la seguretat dels fiords per sortir al Pacífic pel "Golfo de Penas". Que ben batejat! Allò es movia molt. Amb la meitat de la penya marejada, les safates de menjar es queian soles de les taules degut al vaivén. I això que, segons la tripulació, el mar estava calmat! No volem imaginar el dichós Golfo amb tempesta...

Al tercer dia vam desembarcar a Puerto Eden, a estirar les cames. Al poble hi viu l'últim grup de gent de la ètnia Kaweskar. Gent dura, al passat vivien i es banyaven despullats, protegits només per una capa de greix i fang. Ara es dediquen a pescar i a criar marisc. Aquell dia vam conèixer a la Marian i al Dani. Estan de lluna de mel durant 2 mesos. Hi ha gent amb sort!

Monument a la Stella Maris, patrona dels navegants.

Al darrer dia, un canvi de rumb provocat per les queixes d'una senyora que volia veure glaciars, i per que anavem una mica adelantats, ens va permetre de veure'n alguns que cauen del camp de gel al mar. Finalment, quan el vent ens ho va permetre, vam desembarcar sans i estalvis a Puerto Natales.

Durant aquest recomanable viatge hem conegut a un munt de gent, amb la que hem compartit rialles i marejos, i que han esdevingut companys no només d'aquest viatge, si no també dels dies següents, però això ja forma part d'un altre capítol. Des d'aqui una salutació i una abraçada a tots ells.