La vuelta al mundo de Carina y Josep - P.N. Los Glaciares: Glaciar Perito Moreno i Monte Fitz Roy

Vam arribar al Calafate el 25 de gener casi a les 12 de la nit. El poble és la porta d'entrada al Parc Nacional Los Glaciares. Ha crescut de forma espectacular en els últims 5 anys degut al boom del turisme i ho ha fet molt desordenadament, el que fa que no sigui especialment maco.

El glaciar Perito Moreno està situat a la vessant inferior del "Campo de Hielo Sur", a uns 80 kms del poble. Ocupa tota una vall, i el frontal cau sobre el llac Argentino mesurant uns 5 kms d'ample i uns 60 mts d'alçada.
El glaciar va creixent empès pel gel del Campo de Hielo i es va estenent mica en mica, fins que xoca amb la península que té al davant i tapona els 2 bracos del llac. Llavors, cada 15 o 20 anys, la diferència de nivell de les aigües fa que el glaciar es trenqui, donant lloc a una gran explosió de gel. La darrera vegada va ser el març de l'any passat.

No s'aprecia gaire bé, però la tenda tenia vistes al glaciar......

Per tal de poder estar propers al glaciar vam anar a dormir a un càmping situat a només 7 kms, que té vistes sobre el frontal de gel del Perito Moreno. Així el podiem disfrutar durant tot el dia.
Però encara voliem estar més a prop, i per tant fam fer una excursió, anomenada BIG ICE, que et permet caminar durant 4 hores sobre el gel, pel ben mig del glaciar.
El que més ens va sorprendre de l'excursió és que la superfície del glaciar no és una massa uniforme de gel, si no que hi ha un munt de formacions curioses. Les més impactants són els rierols que hi corren per sobre. Es van juntant en cursos d'aigua més grans, que avancen cada cop amb més força, fins que acaben precipitant-se en grans forats, coneguts com "sumideros", que poden tenir fins a 2 mts de diàmetre i centenars de mts de fondària.
També hi ha moltes "crionites", que són pedretes que el propi glaciar ha pujat fins a dalt i que amb l'escalfor del sol li van foradant la superfície.Si la pedra és molt gran fa l'efecte contrari. En no escalfar-se amb el sol, i al fer sombra a sota, fa que el gel no es fongui i el que es veu és una muntanyeta blava coronada per una pedra, com una mena de bolet gelat gegant.
En fí, no deixem d'aprendre coses mai.

A l'acabar el dia, en anar al càmping, la manca de transport regular ens va "obligar" a fer autostop un munt de vegades. Això ens va permetre xerrar amb un bon grapat de gent interessant.

Al Parc Nacional Los Glaciares també hi ha algunes de les muntanyes més difícils d'escalar del món, el Cerro Torrei i el Monte Fitz Roy. Les dues són unes enormes torres verticals de granit de més de 3.000 mts d'alçada. Evidentment nosaltres no vam anar a fer escalada sino que, animats per l'èxit de les Torres del Paine, hi vam anar a caminar.
Els 56 kms de travessa els vam recòrrer en 4 dies, i la tranquilitat d'anar a poc a poc ens va permetre veure un curiós fenòmen sobre el massís del Fitz Roy. Alguns matins, en sortir el sol, els rajos de llum l'il·luminen amb una tonalitat vermella. Nomès dura 3 o 4 minuts i no sempre s'obtè la recompensa, però van tenir la sort de poder-ho veure, i us ho mostrem.

També vam gaudir dels llacs, glaciars i altres elements idílics. Sentim molt repertir-nos tant, però és el que hi ha....